“Està cremat”, “ja no el crida ningú” o “és un fracàs”. La indústria cultural acostuma a mesurar l’èxit per l’aplaudiment efímer d’una temporada o per la dictadura de l’algoritme. Analitzem per què tenir talent és únicament el punt de partida i com estructurar un model multiprojecte amb base estratègica per consolidar una trajectòria artística sòlida i duradora.
“S’ha quedat en res”. “Ja no el crida ningú”. “Quin fracàs”. Són comentaris que sentim massa sovint als passadissos de les fires i festivals quan una grup o un creador no encadena un èxit multitudinari rere un altre. El model de la indústria de l'entreteniment ens ha inculcat una idea tòxica: fer-nos creure que si no aconseguim una repercussió massiva abans dels trenta anys, hem fracassat en la nostra professió.
En la meva carrera he vist creadors amb un talent excepcional cremar-se per perseguir aquest miratge. La indústria de l’entreteniment funciona recolzada en dinàmiques perverses que converteixen l’ofici en una cursa d’obstacles:
La trampa del filtre: opera com una loteria trucada que concentra tota l’atenció en tres projectes i condemna a la invisibilitat la resta. Si la viabilitat de la teva companyia depèn que un gran programador o director et descobreixi, no tens una estratègia: tens una butlleta de loteria.
La trampa de la pressa i l’embolcall: el sistema cerca rendibilitat immediata i prioritza l’impacte publicitari davant del desenvolupament tècnic del projecte. Et consumeix avui com a novetat i et substitueix demà.
El peatge creatiu: la pressió per encaixar en allò que demanen les modes o l’algoritme a canvi de retallar la singularitat artística.
Davant d’aquesta inèrcia que devora trajectòries, la realitat professional demostra tot el contrari. Aquells qui aconsegueixen viure dignament de la seva feina durant dècades no són necessàriament els qui esperen que soni el telèfon. Són els qui han entès que la veritable llibertat professional és una decisió estratègica.
L’èxit real l'any 2026 no consisteix a arrasar un estiu per desaparèixer el següent; consisteix a aixecar una carrera sostenible per als propers trenta anys. I per aconseguir-ho, no podem posar tots els vostres talents en un únic cistell. Cal aplicar la regla dels tres pilars:
El Multiprojecte (Diversificació): no dependre mai d’un sol cistell. Articular els talents i capacitats en tres o quatre línies de treball i ingressos interconnectades (creació, docència, direcció, projectes comunitaris o consultoria especialitzada).
El Relat (Coherència): una narrativa clara que unifiqui totes les activitats sota una mateixa marca i doni sentit global a la proposta.
El Pla Estratègic (Direcció): marcar objectius concrets i passar de les bones intencions a una estructura operativa rigorosa.
En aquest vídeo sintetitzo breument el punt de partida d’aquest debat:
Tenir talent és només el punt de partida; el que et dona de menjar a la cultura és l’arquitectura del teu projecte.
Aquesta reflexió constitueix l’eix de l’Episodi 03/04 de Mentor Cultural, titulat “Què significa tenir èxit a la indústria cultural?”, amb el qual començo una trilogia monogràfica dedicada a desmantellar els mites de la indústria i examinar casos pràctics de diversificació.
Podeu escoltar l’episodi complet aquí: Escoltar Episodi 03/04